La plataforma mantiene que el turismo, tal y como está planteado, agudiza el problema de la vivienda, multiplica el empleo precario, provoca un urbanismo sin sentido, ahoga el pequeño comercio…
BiziLagunEkin, la plataforma de donostiarras preocupados por el modelo turístico, presentó ayer 16 propuestas para impulsar “antes de que el modelo turístico de Donostia cree más daños irreparables en la vida de los donostiarras”.
La plataforma mantiene que el modelo turístico agudiza el problema de la vivienda, multiplica el empleo precario, provoca un urbanismo sin sentido, ahoga el pequeño comercio, promueve modelos culturales comerciales y provoca una “homogeneización”.
BiziLagunEkin
es parte de la red SET de Ciudades del Sur de Europa ante la
Turistificación y de la coordinadora Donostia Defendatuz.
La Asociación de Vecinos de Ulia, Bizilagunekin – Plataforma de
Donostiarras Preocupadas por el modelo de Turismo y Duintasuna –
Gipuzkoako Jubilatuak eta Pentsiodunak comparecen hoy para denunciar un
nuevo intento de llevar a cabo una operación urbanística ilegal en la
ciudad de Donostia. Se trata, concretamente, de la construcción de un
hotel de más de 200 camas en el Paseo de Ulia, convirtiendo el lugar con
el hotel de mayor capacidad en toda Gipuzkoa.
El intento de realizar esta operación constituye una clara
vulneración del interés general y no deja de ser una muestra más de la
connivencia entre el Ayuntamiento y los poderes económicos. Y es que, la
parcela en la que desea construirse el hotel ya fue recalificada en el
año 2010, dotándola con 3.500 m2(t) atendiendo una solicitud de la
COMPAÑÍA DE SERVICIOS SOCIALES SAN IGNACIO S.A., para la construcción de
una Residencia de personas mayores. SUBÁMBITO “AU.05.2 SAN
IGNACIO-HERMANO GÁRATE, y ahora se autoadjudica un USO HOTELERO para
dicha parcela.
Por eso, desde la Asociación de Vecinos de Ulia, Bizilagunekin –
Plataforma de Donostiarras Preocupadas por el modelo de Turismo y
Duintasuna – Gipuzkoako Jubilatuak eta Pentsiodunak queremos mostrar
nuestro desacuerdo con la aprobación de dicho plan y solicitar su
paralización inmediata, ya que:
El actual plan general de ordenación urbana no prevé ninguna otra
parcela en toda la ciudad que esté destinada a la construcción de
viviendas especialmente destinadas al colectivo de las personas mayores.
Si a ello añadimos el progresivo envejecimiento de la población en la
ciudad de Donostia y la situación de vulnerabilidad que viven muchas de
las personas mayores que viven en la ciudad y que sufren problemas de
accesibilidad física y económica a la vivienda o situaciones de soledad
no deseada, entre otras, creemos que debería de ser prioridad del
ayuntamiento proteger el interés de este grupo de población, frente a la
iniciativa privada.
Por otro lado, hay que recordar que sólo en los últimos dos años
(2017-2019) se han concedido más de 25 licencias hoteleras en Donostia y
que está previsto incrementar en más de 1000 el numero de plazas que se
ofertan en este tipo de establecimientos. Ante esta expansión hotelera
sin precedentes y en un contexto en el que los problemas que la
creciente turistificación de la ciudad son cada vez más evidentes
(aumento del precio de la vivienda, saturación en ciertas zonas de la
ciudad durante la temporada alta, problemas de ruidos y de convivencia
con vecinos/as) consideramos que el Ayuntamiento debería, una vez más,
no hacer omisión de sus funciones y proteger el interés general
paralizando por completo la concesión de licencias a establecimientos
turísticos y hoteleros hasta que se cuente con una valoración adecuada
del impacto que esta expansión va a tener en la calidad de vida y el
desarrollo de la ciudad.
Finalmente, queremos denunciar también que la localización del futuro edificio hotelero se sitúa en una zona de movilidad cgntraindicada, como es la carretera de subida al monte Ulia, que el Plan General reserva para aparcamiento en paralelo a la parcela reservada a su vez para la plantación de arbolado frondoso y no para ubicar un edificio.
1 – Dejen sin efecto la APROBACIÓN INICIAL otorgada al Plan Especial del SUBÁMBITO “AU. 05.2 San Ignacio-Hermano Gárate” del ÁMBITO “AU.05 ATEGORRIETA-ULIA”.
2- – El Ayuntamiento retome la iniciativa del planeamiento urbanístico y desarrolle un Plan Especial o Modificación de Plan General, dentro de las buenas prácticas que en la materia se merecen los ciudadanos que se sienten agredidos por los planteamientos de la iniciativa priva-da.
La
coordinadora se congratula de que la sala del Koldo Mitxelena se
quedara pequeña, ante tanto donostiarra deseoso de saber de un tema de
«rabiosa actualidad»
La
coordinadora de asociaciones y movimientos sociales Donostia Defendatuz
echó a andar a principios de este mes bajo el eslogan ‘Por un urbanismo
legal, participativo y sostenible’, y celebró su primer acto público
ayer en el Koldo Mitxelena. Se trató de una mesa redonda bajo el título ¿Qué está pasando en Donostia? Poderes y política urbanística, al descubierto.
Los
organizadores se congratulan en una nota de que la sala donde se
desarrolló la mesa completó su aforo, “y sin poder dar cabida a muchas
personas que acudieron a la cita con deseos de informarse sobre una
temática de rabiosa actualidad”. Los siete integrantes que han fundado
Donostia Defendatuz hicieron una exposición individual y colectiva,
denunciando las políticas urbanísticas municipales del Ayuntamiento de
Donostia. Además, anunciaron que próximamente celebrarán más actos.
MOVIMIENTOS SOCIALES Y ASOCIACIONES CREAN UNA
COORDINADORA PARA UNIFICAR LA DENUNCIA CONTRA LA POLÍTICA URBANÍSTICA
MUNICIPAL DE DONOSTIA.
DONOSTIA DEFENDATUZ bajo el slogan por un urbanismo legal, participativo y sostenible es una coordinadora de carácter apartidista formada por organizaciones, entidades y movimientos sociales a la que nos une la preocupación y defensa de la ciudad. Como resultado de la reunión en asambleas para coordinar acciones y unificar criterios, el movimiento DONOSTIA DEFENDATUZ ha sido fundado por Dendartean, Ondare-SS, Uliako Auzo Elkartea, Bizilagunekin, Belartza 2 Gelditu, Satorralaia y grupos naturalistas como Haritzalde. DONOSTIA DEFENDATUZ nace dando voz a las pequeñas luchas locales y con la ambición de integrar a todos aquellos movimientos igualmente activos y en desacuerdo con la mala gestión municipal.
Pese a estar conformada por asociaciones de naturaleza muy diferente, DONOSTIA DEFENDATUZ nace bajo la necesidad de la unidad de acción ante un problema común: la agresiva política urbanística municipal del gobierno de Donostia q ha ocasionado tanta indignación entre ciudadanos y colectivos. DONOSTIA DEFENDATUZ echa a andar a raíz de la reciente multiplicación de polémicas con actuaciones de urbanismo municipal como la pasante del metro, la previsión de creación de nuevas grandes macro superficies comerciales en la periferia de Donostia, la destrucción y artificialización de suelo verde, la tala masiva de arbolado en la ciudad, el proyecto de urbanización de los viveros de Ulia, la desprotección y derribo continuado de inmuebles característicos y singulares o la incesante apertura de hoteles entre otros.
Para DONOSTIA DEFENDATUZ estos son sólo algunos ejemplos de lo que consideramos un problema endémico y no puntual; un resultado indisociable de las políticas municipales que de manera sistemática favorecen a grandes intereses económicos como promotores, grandes superficies y cadenas por medio de las cuales el Ayuntamiento de Donostia persigue financiación de sus arcas a cualquier precio.
En DONOSTIA DEFENDATUZ creemos que actualmente el urbanismo municipal está en
manos de la iniciativa privada, construyendo un modelo de ciudad para el negocio en lugar de
una ciudad para vivir, velando por el interés general de los donostiarras. Bajo una
ambigüedad normativa y valiéndose una falta de transparencia, se están aprobando
modificaciones del Plan General de Ordenación Urbana de la ciudad que atentan y destruyen
el pequeño comercio, patrimonio arquitectónico y ambiental en Donostia.
La coordinadora que acaba de arrancar tiene como objetivo poner el foco y denunciar estas decisiones políticas y actuaciones urbanísticas para que el debate llegue a la calle. Para ello el nuevo movimiento común DONOSTIA DEFENDATUZ trabajará en la difusión de la problemática a los ciudadanos por medio de la celebración de asambleas informativas, mesas redondas y propuestas solidarias de acción.
Estos son los grupos que forman la coordinadora Donostia Defendatuz
– Dendartean, en defensa del pequeño comercio donostiarra. – La plataforma Belartza 2 Gelditu, que lucha contra la construcción del mega parque comercial Belartza-2. – Ondare-SS, defensora del patrimonio urbanístico y arquitectónico de la ciudad. – Haritzalde, grupo conservacionista local. – Asociación de Vecinos de Ulía. – Satorralaia, iniciativa popular contra el Metro de Donostialdea. – Bizilagunekin, movimiento contra el modelo de turistificación de la ciudad.
La agrupación BiziLagunEkin se manifestó ayer en la calle Zabaleta de Gros con motivo del hotel previsto en el número 5 de la citada calle, concretamente en la propiedad del Obispado, donde está prevista la construcción de un aparthotel de 26 apartamentos que será gestionado por un inversor privado. (DonostiTik)
El turisme és un negoci multimilionari d’abast planetari, que cada
any desplaça més de 1.200 milions de persones. Com a fenomen global de
conseqüències locals, les ciutats del sud d’Europa són especialment
fràgils enfront del turisme i de la gentrificació, tant pels seus
atractius innegables –platges, cultura i preus baixos– com pel baix
nivell de renda dels seus habitants, que no poden competir amb la
capacitat adquisitiva dels seus veïns nòrdics.
Per trobar estratègies comunes contra aquesta tempesta perfecta, que
amb l’expansió del lloguer turístic ja amenaça drets fonamentals com el
de l’habitatge, a la primavera passada va fundar-se a Barcelona la Xarxa SET de ciutats del sud d’Europa enfront de la turistificació,
que aplega els col·lectius de resistència de Venècia, València,
Sevilla, Pamplona, Palma, Lisboa, Màlaga, Malta, Madrid, Girona, les
Canàries, Donostia, el Camp de Tarragona i Barcelona. CRÍTIC ha parlat
amb cinc activistes d’aquestes plataformes perquè radiografiïn les
lluites turístiques a la seva ciutat, amb la intenció de diagnosticar
els problemes i intentar trobar-hi solucions comunes. Tots coincideixen
que això no és una lluita contra el turisme i els turistes, sinó contra el model extractiu i la manera com s’ha gestionat fins ara.
Una protesta per la ‘Parte Vieja’ de Donostia contra les conseqüències del turisme al barri / BIZILAGUNEKIN
1. Donostia: la turismofòbia no és delicte (de moment)
Donostia rep anualment 1.100.000 visitants, que, comparats amb els 12
milions de Barcelona, poden semblar poca cosa, reconeix Markel
Ormazabal, de la plataforma Bizilagunekin,
“però la ciutat té 190.000 habitants, una població semblant a la del
districte de Sants, i a la ‘Parte Vieja’, on hi ha tota la pressió
turística, hi vivim només 6.000 veïns”. A banda dels estiuejants, la
capital de Guipúscoa rep principalment un turisme de compres, en forma
de milers de francesos que s’hi escapen cada cap de setmana, i tot el
teixit comercial s’hi ha abocat: “Perquè et facis una idea del volum de
vendes, el 2014 va obrir aquí el Zara més gran d’Espanya, i ràpidament
va convertir-se en el que venia més de tot el món”, explica l’activista.
En aquests moments, la ciutat està duplicant la capacitat hotelera, per passar dels 1.100 llits actuals a 2.300
i, al centre, la reconversió d’habitatges en apartaments turístics no
s’atura: l’associació de veïns calcula que la ‘Parte Vieja’ perd 500
residents cada any. A Donostia xifren els d’Airbnb en 2.000, mentre que
Bilbao, que és el doble de gran, només en té la meitat. “I, mentrestant,
les rehabilitacions d’habitatges de luxe continuen batent rècords”, diu
l’activista de Bizilagunekin; “l’altre dia van vendre’s uns pisos
davant La Concha a 22.000 euros el metre quadrat, el nou rècord de
l’Estat”.
A Donostia xifren els pisos d’Airbnb en 2.000, mentre que Bilbao, que és el doble de gran, només en té la meitat
Amb tanta pressió urbanística, la ciutat pateix una turistificació de
manual, però té la sort que li falten dues cartes clau per tenir el
repòquer turístic sencer: creuers i vols de baix cost. “L’aeroport
d’Hondarribia és massa petit”, explica Markel Ormazabal, “però ja estan
estudiant com ampliar-lo, i ja fa un parell d’anys que s’estan fent
proves per amarrar transatlàntics al port. La costa del Cantàbric és complicada per a vaixells tan grans, però a Hendaia i a Bilbao ja hi atraquen”.
Mentre no resolen aquests petits obstacles, les autoritats ho aposten
tot al tren d’alta velocitat, i confien que la ‘Y basca’, que connectarà
Madrid amb Bilbao i Donostia i fins a França, els portarà encara més
clientela. “De fet, el Govern ja compta que algunes infraestructures
turístiques, com el Centre Internacional de Cultura Contemporània
Tabakalera, només seran rendibles una vegada hi hagi connexió amb
l’AVE”, diu aquest veí.
La ciutadania de Donostia va començar a prendre consciència del
problema arran de la saturació de l’estiu passat, i des de llavors han
fet mobilitzacions sonades, com les protestes contra la cimera anual de
l’Organització Mundial del Turisme (OMT) que va celebrar-se a la ciutat
al maig passat i on 58 col·lectius van unir-se en concentracions i
marxes de rebuig que van acabar amb càrregues policials. Precisament
sembla que és al País Basc on la justícia espanyola lidera l’experimentació legislativa contra les protestes antiturístiques.
Ormazabal explica que, l’1 de maig de 2017, l’organització juvenil
Ernai va denunciar la precarietat davant d’un hotel de la ‘Parte Vieja’,
i a les identificacions de l’Ertzaintza s’hi va sumar un informe de la
Policia Nacional espanyola que ha ampliat la causa fins a 18 joves
imputats. “Creiem que s’està intentant donar cos jurídic al delicte de
‘turismofòbia’, explica el representant de Bizilagunekin, i cita un article d”OK Diario’, on s’avançava que LaMoncloa vol vincular les lluites antiturístiques a la ‘kale borroka’,
enllaçant-les amb les protestes d’Arran a Catalunya. “Pensem que el
judici als joves d’Ernai, que començarà ara, pot ser un experiment per
veure si ho aconsegueixen”. Markel Ormazabal també recorda que, quan es
va fer una roda de premsa per denunciar les noves imputacions, va
tornar-s’hi a presentar la policia i l’acte va acabar amb més
identificacions.
Pintades contra l’augment del preu del lloguer a Lisboa / MORAR EM LISBOA
2. Lisboa, el paradís de les Golden Visa
La capital portuguesa s’ha incorporat tard a la cursa turística
europea, però actualment viu una sacsejada de dimensions monumentals.
“Per mi és el segon terratrèmol de Lisboa”, explica Leonor Duarte, del
col·lectiu Morar em Lisboa. L’Exposició Universal del 1998 va inaugurar el ‘boom’ turístic contemporani, i la intervenció de la ‘troica’ del 2012, que va liberalitzar molts sectors de l’economia, ha precipitat el sisme actual.
La ciutat va entrar al segle XXI amb el nucli antic ple d’edificis en
risc d’enfonsar-se i una població molt envellida. A partir del 2008,
s’impulsa un pla per rehabilitar els prop de 5.000 blocs ruïnosos, amb
l’esperança d’atreure població jove en una capital que havia perdut
300.000 habitants des del 1970. “I, per pagar les rehabilitacions,
l’Administració va impulsar dos programes per captar capital estranger”,
recorda Duarte. El primer volia cridar el talent creatiu internacional i
els jubilats europeus, amb importants exempcions fiscals, i l’altre és
el programa Golden Visa (‘visats daurats’), que atorga permisos permanents de residència a extracomunitaris a canvi d’inversions immobiliàries de 500.000 €.
De moment ja són més de 6.000 els estrangers rics –en un 80% xinesos–
que els darrers anys han comprat propietats a Portugal per obtenir
visats per viure a la UE (i, per tant, treballar-hi, estudiar-hi i
viatjar-hi sense restriccions).
Més de 6.000 estrangers rics han comprat propietats a Portugal per obtenir visats per viure a la UE
Actualment, les Golden Visa són al punt de mira, perquè eurodiputades
com Ana Gomes han denunciat que les inversions sovint amaguen blanqueig
de capitals i pràctiques corruptes. “A més, és una pràctica totalment
anti-UE, això que el passaport comunitari tingui una etiqueta amb el
preu”, assegurava l’europarlamentària socialista. A més, molts d’aquests
nou-rics xinesos sembla que no volen viure a Portugal: la compra seria la manera més còmoda d’aconseguir un passaport per poder viure a França o a Anglaterra,
on l’obtenció de permisos és molt més complicada. I, com que no
resideixen a Lisboa, aquests apartaments ‘daurats’ acaben engrossint les
plataformes turístiques.
Els veïns coincideixen que amb les rehabilitacions la ciutat fa molt
més goig que el 2013, quan les polítiques d’austeritat van estar a punt
d’aturar del tot l’activitat econòmica, i potser és aquest record tan
viu del col·lapse el que fa que els portuguesos no vegin res de negatiu en la massificació d’ara.
“En general, la gent sempre parla bé dels turistes, encara que no
puguis pujar al metro o al tramvia perquè les línies 28 i 15 estan
impossibles”, diu Duarte, que també explica que ha hagut d’alterar les
seves rutes a peu per evitar els “murs de turistes” a la Praça do
Comércio i a Cais do Sodré.
Una protesta creativa amb ‘trolleys’ per Madrid contra els efectes del turisme / LAVAPIÉS ¿DÓNDE VAS?
3. Madrid, la capital de l’especulació
Madrid ha tingut turisme des de sempre; però, segons Carlos Delacalle, de la xarxa Lavapiés ¿dónde vas?,
la ciutat aparador d’ara és producte de les campanyes successives –i
els fracassos corresponents– per esdevenir ciutat olímpica, amb
inversions estratosfèriques que van multiplicar les places hoteleres i
van forçar la reconversió d’una pila d’edificis del centre. De fet,
segons l’activista, la gran productora de beneficis a la Comunitat de Madrid ha estat la intermediació immobiliària,
és a dir, les transmissions i els processos especulatius, sovint amb la
participació de fons voltor: “A Madrid situaven els hotels com la
millor forma d’inversió, amb terminis d’amortització de 7 o 8 anys i
rendiments d’entre el 8% i el 12%. I així és com es marquen els
objectius i les polítiques públiques”. A Lavapiés, el barri de
l’activista, els programes públics per a rehabilitacions no van anar cap
als blocs de veïns que més ho necessitaven, sinó per abrillantar encara
més la “Milla de Oro” cultural, amb l’ampliació del Museu Reina Sofia,
la construcció del Teatre Nacional Valle-Inclán i la instal·lació de la
UNED. I, amb un barri tan polit, els usos turístics s’hi han propagat
sense fi.
Hi ha uns 13.000 pisos turístics a
la capital espanyola, que, amb la moratòria aconseguida gràcies a les
pressions de les entitats veïnals, haurien passat a ser il·legals
“Ara com ara, Lavapiés viu una situació dual”, explica Delacalle;
“d’una banda, es promou que hi vingui gent ‘chic’, professionals
liberals o estrangers rics que busquen un barri ‘guai’, i, de l’altra,
s’expulsa i s’invisibilitza el veïnat de sempre, d’un nivell
socioeconòmic baix”. En l’actualitat, Lavapiés està incrementant els
propietaris extracomunitaris, però ja no són els estrangers pobres que
hi vivien, sinó gentrificadors europeus, nord-americans i de l’elit
llatinoamericana, i aquesta nova aristocràcia poques vegades fa vida de
barri; senzillament, compren propietats per quan visiten la metròpolis, i la resta de l’any les rendibilitzen a Airbnb.
Es calcula que hi ha uns 13.000 pisos turístics a la capital espanyola,
que amb la moratòria aconseguida gràcies a les pressions de les
entitats veïnals haurien passat a ser il·legals: la legislació estableix
que, perquè sigui legal, qualsevol habitatge d’ús turístic –hotel,
apartament, hostal, alberg– ha de tenir un accés independent des del
carrer, cosa que ‘de facto’ deixa fora de la llei la majoria
d’apartaments per Internet. “Però l’Ajuntament ha estat un any i mig
pensant-s’ho, i durant la gestació d’aquesta moratòria Lavapiés ha
passat de 200 a 3.000 habitatges d’ús turístic fraudulents”, es queixa
l’activista.
Per conscienciar els madrilenys del que amaga la turistificació, els
activistes de Lavapiés ¿dónde vas? han organitzat diverses protestes
sonades. Al juny del 2017 van empaperar
la zona amb cartells dient que buscaven una tal Raquel, una noia que
llogava el seu pis a Airbnb. “Mirades amb ulls innocents, aquestes
plataformes fan veure que són veïns com tu, els que lloguen habitacions
per arribar a final de mes”, explica Delacalle. La ‘performance’ va
servir per desemmascarar que la tal Raquel llogava més de 100
pisos a la ciutat, i que en realitat era el rostre sota el qual
treballava l’empresa Friendly Rentals Madrid, propietat del primer grup hoteler mundial Wyndham Worldwide. També van crear un decàleg dels drets del turista,
entre els quals s’hi inclou el dret a tenir un Starbucks cada quatre
illes de cases, i van promocionar aquests manaments amb la primera
manifestació de turistes de la història. Per un dia, els veïns van
disfressar-se del seu malson diari, i van dedicar-se a perseguir els
turistes de veritat arrossegant maletes ‘trolley’.
Una explicació en anglès perquè els turistes coneguin les conseqüències de la turistificació / CIUTAT PER A QUI L’HABITA
4. Palma: no es pot matar tot el que és gras
Mallorca té una llarga història de construccions hoteleres polèmiques
i vulneracions de la Llei de costes, però la gota que ha fet vessar el
vas és la moda dels apartaments turístics il·legals. A tota l’illa n’hi
ha més de 15.000, i, segons els col·lectius crítics, el 90% dels 3.000 pisos de Palma són il·legals.
“La gent fa el que vol, construeix en sòl rústic, hi aixeca cases
il·legals i amb piscina… Veuen que els surt rendible construir-les i
llogar-les: encara que la justícia els faci demolir-les al cap de 10
o 15 anys, els surten els números”, explica Carolina Martínez, portaveu
del col·lectiu Ciutat per a qui l’habita. Segons la llei, les sancions podrien ser de 40.000 euros, però no hi ha control ni prou inspeccions i multes.
Com a la resta de ciutats d’aquest article, el rendiment econòmic
extrem dels pisos turístics dispara els lloguers i expulsa els veïns
dels barris. “A Palma ja tenim més desnonaments per lloguers que
hipotecaris, i això sense comptar-hi els desnonaments silenciosos”, diu
la portaveu. En molts casos, les pujades anuals són del 100% o directament et neguen la possibilitat de renovar el contracte,
ja que hi ha centenars d’alemanys, anglesos o noruecs a punt per
comprar propietats sense despentinar-se: “Hi vénen atrets per titulars
com “Palma: the best place to live in the world” segons
el ‘Sunday Times’, i invertir-hi els surt molt a compte, sobretot ara
que l’interès bancari està baixíssim”, explica la portaveu. I, davant
compradors amb una renda tres vegades la seva, els mallorquins tenen
mala peça al teler.
“Han atracat creuers que en 3 dies contaminen més que un poble mallorquí tot l’any”, diu Carolina Martínez
A més, a Mallorca el problema es cronifica pel simple fet de ser una
illa. “Aquí no tenim suburbis ni perifèria on anar si t’expulsen del
centre, perquè tota l’illa pateix la turistificació”, explica Carolina
Martínez. I això té un cost social elevadíssim, no només per als veïns
desnonats, sinó per a tota la societat: “A Eivissa, per exemple, els
metges ja no volen anar a treballar-hi, perquè no es poden permetre
pagar-hi un habitatge. I els professors també: n’hi ha que demanaven
poder dormir acampats en tendes perquè, amb els seus salaris,
l’habitatge a l’illa és impossible. I a Formentera les mateixes ofertes
de feina ja t’ofereixen dormir en habitacions compartides”. Segons
Ciutat per a qui l’habita, amb aquest problema habitacional tan gran, aviat no hi haurà gent per garantir els serveis públics.
A més, la insularitat també provoca que l’impacte d’aquest turisme
sigui desorbitat mediambientalment parlant. “Com que a l’estiu la
població es duplica, aquí totes les infraestructures han d’estar fetes
amb aquesta previsió: carreteres i accessos a les platges, electricitat,
que ens en cal el doble –i, per generar-ne, hem de cremar carbó, encara
avui dia!–, i també es necessiten dessaladores per a l’aigua, que han
d’estar contínuament en funcionament, fins i tot els mesos d’hivern,
perquè, si no, s’espatllen. Tot plegat significa un cost desmesurat per a
la població resident pel gaudi de la població flotant”, explica
Martínez. I aquí cal afegir-hi l’impacte dels creuers, que al pic de l’estiu poden ser 8 o 9 diaris.
“I no és només que saturin determinats barris, sinó la contaminació: al
port han atracat creuers que en 3 dies contaminen més que un poble
mallorquí tot l’any”, hi afegeix.
Turistes creuant el pont de Rialto a Venècia / STEFAN JURCÁ
5. Venècia: decréixer o morir
I, a l’últim, Venècia. Vista des de les seves competidores, Venècia
és el malson turístic definitiu, el primer parc temàtic urbà, la
distopia a on ningú voldria arribar. Des del 1980, la ciutat que va inventar el monocultiu turístic ha perdut la meitat dels habitants,
i els 54.078 resistents actuals decreixen a un ritme de 1.000 menys
cada any. Malgrat tot, Venècia és un formiguer diari a causa dels 30 milions de turistes que passegen pels canals,
arribats per terra (trens i autocars), per mar (500 creuers anuals) i
per aire (amb centenars de vols diaris als aeroports de Treviso i Marco
Polo, el quart amb més trànsit d’Itàlia). Tot i això, el problema
veritable que ofega la ciutat són els ‘day-trippers’, els excursionistes
d’un sol dia. Es calcula que 3 de cada 5 turistes no dormen a Venècia, i, per tant, la saturen sense fer-hi gaire despesa.
“Tots fan el mateix, es retraten a San Marco i a Rialto, es mengen un
entrepà i compren dos o tres ‘souvenirs’ barats”, explica Caterina
Borelli, membre de l’OPA, l’Officina di Pensiero ed Azione.
Molts d’aquests xirucaires també dormen a Mestre, on l’últim any s’han
construït 3 ‘hostels’ gegantins, amb llits a 9 € la nit i amb capacitat
per a 8.000 ‘motxillers’. “Els desembarquen en grans barcasses i els
passegen per la ciutat en grups de 70 o 100 persones, de manera que
creen embussos impossibles en una ciutat que és laberíntica i plena de
carreronets, com el vostre barri Gòtic”, explica Borelli.
Per intentar controlar els fluxos massius que suposen excursionistes i pernoctants, Venècia ha estrenat aquest any els polèmics torns, que haurien de restringir l’entrada els dies d’allaus ‘xancletaires’,
però els col·lectius crítics troben que són un fracàs anunciat. “Els
torns no tanquen la ciutat; només barren el pas de determinades rutes
quan hi ha saturació. Però el turista que ja és aquí no tornarà cap a
casa, de manera que es desvia per altres carrerons. Els torns no són cap
solució; només són propaganda, i el que han aconseguit és que les zones
que fins ara se salvaven de la saturació comencin a estar envaïdes”.
Els 54.078 resistents actuals de Venècia decreixen a un ritme de 1.000 menys cada any
El monocultiu turístic ha alterat tant la vida dels venecians que el
comerç de proximitat ja ha passat a millor vida i la majoria de botigues
s’ha encarat a vendre cristalls de Murano ‘made in China’ o talls de
pizza per emportar-se. “Hi ha coses com la roba per a nens petits, per
exemple, que ja no pots trobar-les a Venècia, i has d’anar a Mestre o
comprar-les per Internet”, explica Caterina Borelli. Els venecians tenen
perfectament localitzats els bars per a turistes, on les estafes són
habituals, com el local que va fer la volta al món per cobrar 1.000
euros a uns japonesos per servir-los quatre bistecs, i en privat
reconeixen que hi ha un circuit de dobles preus, amb tarifes especials per al veïnat.
Aquesta veneciana nega que s’hagi superat el punt de no retorn, i
bromeja sobre una possible solució del problema: “Amb els amics diem que
estaríem disposats a sacrificar la zona de San Marco si poguéssim
salvar la resta”. Parlant seriosament, des de l’OPA tenen algunes idees
interessants per revertir la massificació. La primera és el
decreixement, amb polítiques a llarg termini: “Es podria començar deixant de donar noves llicències a botigues turístiques, apartaments i hotels,
i, a mesura que els vagin caducant les llicències actuals, anar-les
retirant, de mica en mica”. No creuen en quotes tancades de turistes que
elititzarien la ciutat, però reclamen un control més estricte de les
infraestructures, perquè ampliar ports i aeroports només obre l’aixeta
al turisme massiu. A l’últim, Borelli defensa que cal promoure la
residencialitat, és a dir, fer polítiques de promoció de l’habitatge per
atreure nous venecians. Ella aposta per retenir el talent dels milers
de joves que estudien a la Universitat de Ca’ Foscari, al Gran Canal, i
crear nous llocs de treball que no depenguin del turisme: “De fàbriques,
no en podem construir, a Venècia, però al segle XXI seria possible
activar una economia a distància, que treballés de manera digital”.