Text: Albert Forns / Foto: Xavier Pi (Critic)
El turisme és un negoci multimilionari d’abast planetari, que cada any desplaça més de 1.200 milions de persones. Com a fenomen global de conseqüències locals, les ciutats del sud d’Europa són especialment fràgils enfront del turisme i de la gentrificació, tant pels seus atractius innegables –platges, cultura i preus baixos– com pel baix nivell de renda dels seus habitants, que no poden competir amb la capacitat adquisitiva dels seus veïns nòrdics.
Per trobar estratègies comunes contra aquesta tempesta perfecta, que amb l’expansió del lloguer turístic ja amenaça drets fonamentals com el de l’habitatge, a la primavera passada va fundar-se a Barcelona la Xarxa SET de ciutats del sud d’Europa enfront de la turistificació, que aplega els col·lectius de resistència de Venècia, València, Sevilla, Pamplona, Palma, Lisboa, Màlaga, Malta, Madrid, Girona, les Canàries, Donostia, el Camp de Tarragona i Barcelona. CRÍTIC ha parlat amb cinc activistes d’aquestes plataformes perquè radiografiïn les lluites turístiques a la seva ciutat, amb la intenció de diagnosticar els problemes i intentar trobar-hi solucions comunes. Tots coincideixen que això no és una lluita contra el turisme i els turistes, sinó contra el model extractiu i la manera com s’ha gestionat fins ara.
1. Donostia: la turismofòbia no és delicte (de moment)
Donostia rep anualment 1.100.000 visitants, que, comparats amb els 12 milions de Barcelona, poden semblar poca cosa, reconeix Markel Ormazabal, de la plataforma Bizilagunekin, “però la ciutat té 190.000 habitants, una població semblant a la del districte de Sants, i a la ‘Parte Vieja’, on hi ha tota la pressió turística, hi vivim només 6.000 veïns”. A banda dels estiuejants, la capital de Guipúscoa rep principalment un turisme de compres, en forma de milers de francesos que s’hi escapen cada cap de setmana, i tot el teixit comercial s’hi ha abocat: “Perquè et facis una idea del volum de vendes, el 2014 va obrir aquí el Zara més gran d’Espanya, i ràpidament va convertir-se en el que venia més de tot el món”, explica l’activista.
En aquests moments, la ciutat està duplicant la capacitat hotelera, per passar dels 1.100 llits actuals a 2.300 i, al centre, la reconversió d’habitatges en apartaments turístics no s’atura: l’associació de veïns calcula que la ‘Parte Vieja’ perd 500 residents cada any. A Donostia xifren els d’Airbnb en 2.000, mentre que Bilbao, que és el doble de gran, només en té la meitat. “I, mentrestant, les rehabilitacions d’habitatges de luxe continuen batent rècords”, diu l’activista de Bizilagunekin; “l’altre dia van vendre’s uns pisos davant La Concha a 22.000 euros el metre quadrat, el nou rècord de l’Estat”.
A Donostia xifren els pisos d’Airbnb en 2.000, mentre que Bilbao, que és el doble de gran, només en té la meitat
Amb tanta pressió urbanística, la ciutat pateix una turistificació de manual, però té la sort que li falten dues cartes clau per tenir el repòquer turístic sencer: creuers i vols de baix cost. “L’aeroport d’Hondarribia és massa petit”, explica Markel Ormazabal, “però ja estan estudiant com ampliar-lo, i ja fa un parell d’anys que s’estan fent proves per amarrar transatlàntics al port. La costa del Cantàbric és complicada per a vaixells tan grans, però a Hendaia i a Bilbao ja hi atraquen”. Mentre no resolen aquests petits obstacles, les autoritats ho aposten tot al tren d’alta velocitat, i confien que la ‘Y basca’, que connectarà Madrid amb Bilbao i Donostia i fins a França, els portarà encara més clientela. “De fet, el Govern ja compta que algunes infraestructures turístiques, com el Centre Internacional de Cultura Contemporània Tabakalera, només seran rendibles una vegada hi hagi connexió amb l’AVE”, diu aquest veí.
La ciutadania de Donostia va començar a prendre consciència del problema arran de la saturació de l’estiu passat, i des de llavors han fet mobilitzacions sonades, com les protestes contra la cimera anual de l’Organització Mundial del Turisme (OMT) que va celebrar-se a la ciutat al maig passat i on 58 col·lectius van unir-se en concentracions i marxes de rebuig que van acabar amb càrregues policials. Precisament sembla que és al País Basc on la justícia espanyola lidera l’experimentació legislativa contra les protestes antiturístiques. Ormazabal explica que, l’1 de maig de 2017, l’organització juvenil Ernai va denunciar la precarietat davant d’un hotel de la ‘Parte Vieja’, i a les identificacions de l’Ertzaintza s’hi va sumar un informe de la Policia Nacional espanyola que ha ampliat la causa fins a 18 joves imputats. “Creiem que s’està intentant donar cos jurídic al delicte de ‘turismofòbia’, explica el representant de Bizilagunekin, i cita un article d”OK Diario’, on s’avançava que La Moncloa vol vincular les lluites antiturístiques a la ‘kale borroka’, enllaçant-les amb les protestes d’Arran a Catalunya. “Pensem que el judici als joves d’Ernai, que començarà ara, pot ser un experiment per veure si ho aconsegueixen”. Markel Ormazabal també recorda que, quan es va fer una roda de premsa per denunciar les noves imputacions, va tornar-s’hi a presentar la policia i l’acte va acabar amb més identificacions.
2. Lisboa, el paradís de les Golden Visa
La capital portuguesa s’ha incorporat tard a la cursa turística europea, però actualment viu una sacsejada de dimensions monumentals. “Per mi és el segon terratrèmol de Lisboa”, explica Leonor Duarte, del col·lectiu Morar em Lisboa. L’Exposició Universal del 1998 va inaugurar el ‘boom’ turístic contemporani, i la intervenció de la ‘troica’ del 2012, que va liberalitzar molts sectors de l’economia, ha precipitat el sisme actual.
La ciutat va entrar al segle XXI amb el nucli antic ple d’edificis en risc d’enfonsar-se i una població molt envellida. A partir del 2008, s’impulsa un pla per rehabilitar els prop de 5.000 blocs ruïnosos, amb l’esperança d’atreure població jove en una capital que havia perdut 300.000 habitants des del 1970. “I, per pagar les rehabilitacions, l’Administració va impulsar dos programes per captar capital estranger”, recorda Duarte. El primer volia cridar el talent creatiu internacional i els jubilats europeus, amb importants exempcions fiscals, i l’altre és el programa Golden Visa (‘visats daurats’), que atorga permisos permanents de residència a extracomunitaris a canvi d’inversions immobiliàries de 500.000 €. De moment ja són més de 6.000 els estrangers rics –en un 80% xinesos– que els darrers anys han comprat propietats a Portugal per obtenir visats per viure a la UE (i, per tant, treballar-hi, estudiar-hi i viatjar-hi sense restriccions).
Més de 6.000 estrangers rics han comprat propietats a Portugal per obtenir visats per viure a la UE
Actualment, les Golden Visa són al punt de mira, perquè eurodiputades com Ana Gomes han denunciat que les inversions sovint amaguen blanqueig de capitals i pràctiques corruptes. “A més, és una pràctica totalment anti-UE, això que el passaport comunitari tingui una etiqueta amb el preu”, assegurava l’europarlamentària socialista. A més, molts d’aquests nou-rics xinesos sembla que no volen viure a Portugal: la compra seria la manera més còmoda d’aconseguir un passaport per poder viure a França o a Anglaterra, on l’obtenció de permisos és molt més complicada. I, com que no resideixen a Lisboa, aquests apartaments ‘daurats’ acaben engrossint les plataformes turístiques.
Els veïns coincideixen que amb les rehabilitacions la ciutat fa molt més goig que el 2013, quan les polítiques d’austeritat van estar a punt d’aturar del tot l’activitat econòmica, i potser és aquest record tan viu del col·lapse el que fa que els portuguesos no vegin res de negatiu en la massificació d’ara. “En general, la gent sempre parla bé dels turistes, encara que no puguis pujar al metro o al tramvia perquè les línies 28 i 15 estan impossibles”, diu Duarte, que també explica que ha hagut d’alterar les seves rutes a peu per evitar els “murs de turistes” a la Praça do Comércio i a Cais do Sodré.
3. Madrid, la capital de l’especulació
Madrid ha tingut turisme des de sempre; però, segons Carlos Delacalle, de la xarxa Lavapiés ¿dónde vas?, la ciutat aparador d’ara és producte de les campanyes successives –i els fracassos corresponents– per esdevenir ciutat olímpica, amb inversions estratosfèriques que van multiplicar les places hoteleres i van forçar la reconversió d’una pila d’edificis del centre. De fet, segons l’activista, la gran productora de beneficis a la Comunitat de Madrid ha estat la intermediació immobiliària, és a dir, les transmissions i els processos especulatius, sovint amb la participació de fons voltor: “A Madrid situaven els hotels com la millor forma d’inversió, amb terminis d’amortització de 7 o 8 anys i rendiments d’entre el 8% i el 12%. I així és com es marquen els objectius i les polítiques públiques”. A Lavapiés, el barri de l’activista, els programes públics per a rehabilitacions no van anar cap als blocs de veïns que més ho necessitaven, sinó per abrillantar encara més la “Milla de Oro” cultural, amb l’ampliació del Museu Reina Sofia, la construcció del Teatre Nacional Valle-Inclán i la instal·lació de la UNED. I, amb un barri tan polit, els usos turístics s’hi han propagat sense fi.
Hi ha uns 13.000 pisos turístics a la capital espanyola, que, amb la moratòria aconseguida gràcies a les pressions de les entitats veïnals, haurien passat a ser il·legals
“Ara com ara, Lavapiés viu una situació dual”, explica Delacalle; “d’una banda, es promou que hi vingui gent ‘chic’, professionals liberals o estrangers rics que busquen un barri ‘guai’, i, de l’altra, s’expulsa i s’invisibilitza el veïnat de sempre, d’un nivell socioeconòmic baix”. En l’actualitat, Lavapiés està incrementant els propietaris extracomunitaris, però ja no són els estrangers pobres que hi vivien, sinó gentrificadors europeus, nord-americans i de l’elit llatinoamericana, i aquesta nova aristocràcia poques vegades fa vida de barri; senzillament, compren propietats per quan visiten la metròpolis, i la resta de l’any les rendibilitzen a Airbnb. Es calcula que hi ha uns 13.000 pisos turístics a la capital espanyola, que amb la moratòria aconseguida gràcies a les pressions de les entitats veïnals haurien passat a ser il·legals: la legislació estableix que, perquè sigui legal, qualsevol habitatge d’ús turístic –hotel, apartament, hostal, alberg– ha de tenir un accés independent des del carrer, cosa que ‘de facto’ deixa fora de la llei la majoria d’apartaments per Internet. “Però l’Ajuntament ha estat un any i mig pensant-s’ho, i durant la gestació d’aquesta moratòria Lavapiés ha passat de 200 a 3.000 habitatges d’ús turístic fraudulents”, es queixa l’activista.
Per conscienciar els madrilenys del que amaga la turistificació, els activistes de Lavapiés ¿dónde vas? han organitzat diverses protestes sonades. Al juny del 2017 van empaperar la zona amb cartells dient que buscaven una tal Raquel, una noia que llogava el seu pis a Airbnb. “Mirades amb ulls innocents, aquestes plataformes fan veure que són veïns com tu, els que lloguen habitacions per arribar a final de mes”, explica Delacalle. La ‘performance’ va servir per desemmascarar que la tal Raquel llogava més de 100 pisos a la ciutat, i que en realitat era el rostre sota el qual treballava l’empresa Friendly Rentals Madrid, propietat del primer grup hoteler mundial Wyndham Worldwide. També van crear un decàleg dels drets del turista, entre els quals s’hi inclou el dret a tenir un Starbucks cada quatre illes de cases, i van promocionar aquests manaments amb la primera manifestació de turistes de la història. Per un dia, els veïns van disfressar-se del seu malson diari, i van dedicar-se a perseguir els turistes de veritat arrossegant maletes ‘trolley’.
4. Palma: no es pot matar tot el que és gras
Mallorca té una llarga història de construccions hoteleres polèmiques i vulneracions de la Llei de costes, però la gota que ha fet vessar el vas és la moda dels apartaments turístics il·legals. A tota l’illa n’hi ha més de 15.000, i, segons els col·lectius crítics, el 90% dels 3.000 pisos de Palma són il·legals. “La gent fa el que vol, construeix en sòl rústic, hi aixeca cases il·legals i amb piscina… Veuen que els surt rendible construir-les i llogar-les: encara que la justícia els faci demolir-les al cap de 10 o 15 anys, els surten els números”, explica Carolina Martínez, portaveu del col·lectiu Ciutat per a qui l’habita. Segons la llei, les sancions podrien ser de 40.000 euros, però no hi ha control ni prou inspeccions i multes.
Com a la resta de ciutats d’aquest article, el rendiment econòmic extrem dels pisos turístics dispara els lloguers i expulsa els veïns dels barris. “A Palma ja tenim més desnonaments per lloguers que hipotecaris, i això sense comptar-hi els desnonaments silenciosos”, diu la portaveu. En molts casos, les pujades anuals són del 100% o directament et neguen la possibilitat de renovar el contracte, ja que hi ha centenars d’alemanys, anglesos o noruecs a punt per comprar propietats sense despentinar-se: “Hi vénen atrets per titulars com “Palma: the best place to live in the world” segons el ‘Sunday Times’, i invertir-hi els surt molt a compte, sobretot ara que l’interès bancari està baixíssim”, explica la portaveu. I, davant compradors amb una renda tres vegades la seva, els mallorquins tenen mala peça al teler.
“Han atracat creuers que en 3 dies contaminen més que un poble mallorquí tot l’any”, diu Carolina Martínez
A més, a Mallorca el problema es cronifica pel simple fet de ser una illa. “Aquí no tenim suburbis ni perifèria on anar si t’expulsen del centre, perquè tota l’illa pateix la turistificació”, explica Carolina Martínez. I això té un cost social elevadíssim, no només per als veïns desnonats, sinó per a tota la societat: “A Eivissa, per exemple, els metges ja no volen anar a treballar-hi, perquè no es poden permetre pagar-hi un habitatge. I els professors també: n’hi ha que demanaven poder dormir acampats en tendes perquè, amb els seus salaris, l’habitatge a l’illa és impossible. I a Formentera les mateixes ofertes de feina ja t’ofereixen dormir en habitacions compartides”. Segons Ciutat per a qui l’habita, amb aquest problema habitacional tan gran, aviat no hi haurà gent per garantir els serveis públics.
A més, la insularitat també provoca que l’impacte d’aquest turisme sigui desorbitat mediambientalment parlant. “Com que a l’estiu la població es duplica, aquí totes les infraestructures han d’estar fetes amb aquesta previsió: carreteres i accessos a les platges, electricitat, que ens en cal el doble –i, per generar-ne, hem de cremar carbó, encara avui dia!–, i també es necessiten dessaladores per a l’aigua, que han d’estar contínuament en funcionament, fins i tot els mesos d’hivern, perquè, si no, s’espatllen. Tot plegat significa un cost desmesurat per a la població resident pel gaudi de la població flotant”, explica Martínez. I aquí cal afegir-hi l’impacte dels creuers, que al pic de l’estiu poden ser 8 o 9 diaris. “I no és només que saturin determinats barris, sinó la contaminació: al port han atracat creuers que en 3 dies contaminen més que un poble mallorquí tot l’any”, hi afegeix.
5. Venècia: decréixer o morir
I, a l’últim, Venècia. Vista des de les seves competidores, Venècia és el malson turístic definitiu, el primer parc temàtic urbà, la distopia a on ningú voldria arribar. Des del 1980, la ciutat que va inventar el monocultiu turístic ha perdut la meitat dels habitants, i els 54.078 resistents actuals decreixen a un ritme de 1.000 menys cada any. Malgrat tot, Venècia és un formiguer diari a causa dels 30 milions de turistes que passegen pels canals, arribats per terra (trens i autocars), per mar (500 creuers anuals) i per aire (amb centenars de vols diaris als aeroports de Treviso i Marco Polo, el quart amb més trànsit d’Itàlia). Tot i això, el problema veritable que ofega la ciutat són els ‘day-trippers’, els excursionistes d’un sol dia. Es calcula que 3 de cada 5 turistes no dormen a Venècia, i, per tant, la saturen sense fer-hi gaire despesa. “Tots fan el mateix, es retraten a San Marco i a Rialto, es mengen un entrepà i compren dos o tres ‘souvenirs’ barats”, explica Caterina Borelli, membre de l’OPA, l’Officina di Pensiero ed Azione. Molts d’aquests xirucaires també dormen a Mestre, on l’últim any s’han construït 3 ‘hostels’ gegantins, amb llits a 9 € la nit i amb capacitat per a 8.000 ‘motxillers’. “Els desembarquen en grans barcasses i els passegen per la ciutat en grups de 70 o 100 persones, de manera que creen embussos impossibles en una ciutat que és laberíntica i plena de carreronets, com el vostre barri Gòtic”, explica Borelli.
Per intentar controlar els fluxos massius que suposen excursionistes i pernoctants, Venècia ha estrenat aquest any els polèmics torns, que haurien de restringir l’entrada els dies d’allaus ‘xancletaires’, però els col·lectius crítics troben que són un fracàs anunciat. “Els torns no tanquen la ciutat; només barren el pas de determinades rutes quan hi ha saturació. Però el turista que ja és aquí no tornarà cap a casa, de manera que es desvia per altres carrerons. Els torns no són cap solució; només són propaganda, i el que han aconseguit és que les zones que fins ara se salvaven de la saturació comencin a estar envaïdes”.
Els 54.078 resistents actuals de Venècia decreixen a un ritme de 1.000 menys cada any
El monocultiu turístic ha alterat tant la vida dels venecians que el comerç de proximitat ja ha passat a millor vida i la majoria de botigues s’ha encarat a vendre cristalls de Murano ‘made in China’ o talls de pizza per emportar-se. “Hi ha coses com la roba per a nens petits, per exemple, que ja no pots trobar-les a Venècia, i has d’anar a Mestre o comprar-les per Internet”, explica Caterina Borelli. Els venecians tenen perfectament localitzats els bars per a turistes, on les estafes són habituals, com el local que va fer la volta al món per cobrar 1.000 euros a uns japonesos per servir-los quatre bistecs, i en privat reconeixen que hi ha un circuit de dobles preus, amb tarifes especials per al veïnat.
Aquesta veneciana nega que s’hagi superat el punt de no retorn, i bromeja sobre una possible solució del problema: “Amb els amics diem que estaríem disposats a sacrificar la zona de San Marco si poguéssim salvar la resta”. Parlant seriosament, des de l’OPA tenen algunes idees interessants per revertir la massificació. La primera és el decreixement, amb polítiques a llarg termini: “Es podria començar deixant de donar noves llicències a botigues turístiques, apartaments i hotels, i, a mesura que els vagin caducant les llicències actuals, anar-les retirant, de mica en mica”. No creuen en quotes tancades de turistes que elititzarien la ciutat, però reclamen un control més estricte de les infraestructures, perquè ampliar ports i aeroports només obre l’aixeta al turisme massiu. A l’últim, Borelli defensa que cal promoure la residencialitat, és a dir, fer polítiques de promoció de l’habitatge per atreure nous venecians. Ella aposta per retenir el talent dels milers de joves que estudien a la Universitat de Ca’ Foscari, al Gran Canal, i crear nous llocs de treball que no depenguin del turisme: “De fàbriques, no en podem construir, a Venècia, però al segle XXI seria possible activar una economia a distància, que treballés de manera digital”.
https://www.elcritic.cat/reportatges/cinc-lluites-contra-el-turisme-extractiu-al-sud-deuropa-10630