EKIMENAK

Euskal Herriko TurismoAroak pentsatzen

Jon Markel Ormazabal (Talaia)

http://iparhegoa.eus/images/talaia/06/talaia06_www_tt.pdf

Azken bosturtekoan gurera heldu den bisitari kopuruak turismoa atzera eztabaida publikoaren lehen lerroan paratu du. Turisten etorrera masiboak hartzaileen egunerokoan ageriko ondorioak ditu eta aspaldi ez bezala aditu dira bizilagunen ezinegon eta ondoezak. Turismoa ez da fenomeno berria gurean, baina inoizko hedapen handiena agertzen du egun, inoiz baino eremu gehiagotan eragiten du, eta beraz, inoiz baino herritar gehiagok nozitzen dituzte jarduera honen ondorioak. Turistizazio-prozesuak1 euskal lurraldearen luze-zabalean antzeman daitezke eta etengabe sortzen dira helmuga-turistiko berriak; Euskal Herria bera ez ote den helmuga-turistiko erraldoia bilakatu.

XXI. mendeko turismoak izaera hedakorra eta orojalea badu ere, ez da beti hala izan. Turismoaren fenomenoak iraganean ez du euskal gizartea bere osoan nahastatu, eta barne hartu dituen lurraldeetan ere ezberdinak izan dira bilakaerak eta eraginak. Turismoa ez da betidanik izan. Ez da gizakiaren jarduera betikoa, are gutxiago berezkoa. Egitate soziala da, garai eta kolektibitate jakin bati loturik dagoen asmakuntza eta jarduna. Hala bada, turismoaren egungo forma ulertzeko ezinbestekoa izango da fenomenoaren garapen historikoa aintzat hartzea.

Modernitatea eta bidaia bereizketa-asmakuntza bezala

Turismoa asmakuntza modernoa da, modernitateari keinuka egiten dio. Are, gizarte modernoaren hedapen enpiriko eta ideologikoa estuki lotua dago masa-aisialdi modernoarekin, eta zehatzean, mundu mailako turismoarekin.

“Etengabe sortzen dira helmuga-turistiko berriak; Euskal Herria bera ez ote den helmuga-turistiko erraldoia bilakatu”

Modernitateak, harreman materialak adierazpen sinboliko bilakatzeko, eta aldi berean, egiturak bereizten eta biderkatzen jarraitzeko ahalera berdingabea du. Benetakotasunaren dialektika da mundu modernoaren garapenaren giltzarria, eta Bereiztea, desberdintzea, ezaugarri behinena. Desberdintzea, halaber, biziera modernoan hain ohizko eta ageriko diren kontraesanaren, gatazkaren, indarkeriaren, zatiketaren, jarraikortasun ezaren eta alienazioaren zimendua da (MacCannell, 1976).

Turismoaren sorrera ere bereizkuntzarekin lotzen da. Iraultza-liberala eta industria-iraultza aurkitzen dira jarduera honen genesian, biak ala biak britainiar jatorriko asmakuntzak. Turismoak ere XVIII. mendeko Ingalaterran du jatorria. Ilustrazioaren larrialdiaren ondotik bidaiatzeko arrazoi berriak agertu ziren, eta bidaiaren zentzua aldatzearekin, bidaiariaren profila ere aldatu egin zen. Bidaiaren zioa bereizkuntza egin zen, bidaiak bereizi egiten gizarte-talde bat edo bestea, eta laxotasuna zuen ezaugarri bidaiariak, garaiko turistak alegia. Hortik turismoaren definizio ohikoena, hau da, atsegin hartzeko bidaiatzea.

Asmakuntza sozialak bereizketa prozesuen emaitza dira, eta kolektibitate jakin baten irudikapen erreala, asmaketa hauetan baino, hauen hedapen eta zabalpen prozesuetan aurkitzen da (Boyer, 2002). Egungo masa-turismoa, esaterako, ezinezkoa litzake gizarte-geruza zabalek aisialdiko turismo bidaia estreinatu zuen klase sozialaren asmo eta xedeak beretu gaberik. Bainuetxeak eta itsasoko bainuak, edo garaikideagoa den azal beltzarantzea, adibidez, garaian garaiko eliteen bizi-ereduek garraiaturiko idealak baizik ez dira. Turismoaren bilakaera, honela, askotariko asmakuntza-, bereizkuntza-, jabetze-, antzeratze- eta itxuraldatze-prozesuen batura daiteke, egitate sozial bati dagozkion menerapen eta erresistentzia adierazleak agerian dituela.

Nolakoa sorrera, halakoa bilakaera

Euskal Herrian ere, gizarte-antolaketa berriaren eta industrializazioaren arrastoan garatu da turismoa. Prozesuok ez dira leku orotan aldi berean halabeharrez jazo. Lurralde bakoitzean ezberdinak izan dira uneak eta ezberdinak eraginak, prozesu edo aldaketa hauen ondorioak modu ez-uniformean egokitu baitira gizartean. Erregimen zaharretik berrirako igarobidea askotariko prozesu bat izan da. Antolaketa- eta funtzionamendu-modu berriak ez dira ez aldi berean ez eta era berean gauzatu-garatu euskal lurraldeetan. Hauen ezarpena ere ez da erabatekoa izan. Prozesu ez-oso eta batez ere luzaroko honetan, gertakari eta garai historikoak elkar gain jartzen dira, eta hauei dagozkien ezaugarriak eta erritmoak nahasian agertzen zaizkigu, elkarren ihesi eta aldi berean elkar-eraginez. Halakoa da turismoaren bilakaera gurean.

Industria-turismoa eta industria-turistikoaren hastapenak

Turismo-sektorearen lehiakortasunak lurraldearen abantaila konparatiboetan  datza, eta abantaila hauek, halaber, lurraldearen berezko baliabideek (baliabide naturalak, klimatologikoak…) eta baliabide kulturalek (tradizioak, ondarea…) edo baldintza sozioekonomikoek (eskulana, azpiegiturak…) emanak dira. Lehiakortasuna edo abantaila konpetitiboa, finean, baliabide horiek modu eraginkorrean erabiltzeko eta hauei balio erantsia emateko helmuga-turistikoaren gaitasunari lotuko zaio.

Euskal Herrian eskaintzari lotutako bi baliabide naturalen arrastoan agertuko da turismoa: klima eta ur narotasuna. XVIII. mendeko Mugimendu Higienistaren goraldiak balioan jarri zituen itsas-uren eta klima itsastarraren ustezko propietate sendagarriak, eta garaiko modari jarraitu zioten ikerketa nahiz teoria berriek famatu egin zituzten bainuetxeak eta ur-hartzeak.  Kantauriar eskualdea da Iberiar penintsulako klima hezeko eskualde nagusia, helmuga aproposa uda sasoiko sapatik ihesi egiteko; iturri termalen kontzentrazio handiko eskualdea ere bada. 1887ko “Anuario oficial de las aguas minerales de España” agerkariaren arabera, esaterako, lurraldeen artean Gipuzkoa (iturri bat 18,83 km2ko) eta Bizkaia (iturri bat 32,77 km2ko) nabarmentzen ziren.

Iturri termalen ingurumarian sortuko diren konplexu turistikoek bilakatuko dute ohitura hau jarduera ekonomiko. Oxford English Dictionary (OED) hiztegiaren arabera tourism hitza lehen aldiko 1811an erabili bazen ere, 1806an irekiko da Euskal Herriko lehen bainuetxea, Zestoan, 1806an. 1825an estreinatuko da Urbila-Urberuaga eta 1827an, berriz, Arrasateko Santa Ageda bainuetxea.i

“Industria-turismoa, industrializazioaren garapenaren ondorioz jazotako espezializazio-prozesuen emaitza da”

Industrializazio prozesuarekin harreman estuan, establezimendu hauen abiatzea XVIII. mendeko politika liberalek aupatutako burgesia berriaren ekimena izango da. Bestela esanda, industria-turismoa, industrializazioaren garapenaren ondorioz jazotako espezializazio-prozesuen emaitza da. Nekazari handikiak eta merkatari nahiz errentatzaile txikiak osatuko du hastapenetan bezeria. Industrializazioa lurralde jakin batzuetan kontzentratu zen, Bizkaian eta Gipuzkoan nagusiki, industriaren hazkundeak produkzio-faktore zehatzak eta merkatuak dituen ingurunea premiatzen baitzuen. Populazioa zen produkzio-faktore horietako bat, produkzioaren hazkundea posible egiten zuen aldagaia, eta aldi berean, hazkundearen ondoriozko aldaketen eroalea. Honela, eremu industrializatuera migratu zuen langileriaren artean ere izan zen erabilera edo ohitura hauek bere egin zituenik, modu anekdotikoan bada ere.ii

Garai berean, itsasoko bainuen bueltan ere ekonomia berri bat eratuko duten lehen azpiegiturak edo enpleguak sortuko dira.iii Halarik ere, XIX. mendearen hondarretan turismoa urrun zegoen gizarte-gertakari hedatua izatetik. Lehen azpiegitura eta konplexu turistikoak ere garai honetan agertuko diren arren, oraindik orain eragin ekonomikoa mugatua eta oso lokalizatua duen jarduera da, eta beraz, oraindik ezin industria-turistiko2 batez hitz egin. XIX. mendearen bigarren erdialdetik aurrera nabarmenduko da gurean turismo-iraultza eta ondoriozko industria-turistikoaren hazkundea.

Erret-turismoa eta balio erantsia

Lurraldearen berezko baliabideek bere horretan soilik ez dute helmuga-turistikoaren arrakasta ziurtatzen. Ustiaketa-turistikoa errentagarria eta eraginkorra izan dadin, aitzitik, beharrezkoa da produktuari balio erantsia emango dioten mekanismoak sakatzea.

Turismoaren ospea eta arrakasta jaraunspen bidezko pribilegiatuen gizarte-taldeari loturik dago. Lehen Karlistaldia amaitu eta 1841eko berrantolaketa administratiboaren ondotik batez ere, aristokraziak bere egin zituen mende hasierako turismo-asmakuntzak, eta uda sasoiko ohiturak sagaratu. Ospe handiko bisitarien erakarmenak bilakatu zituen euskal lurraldeak XIX. mendeko “produktu-turistiko”3.

1845. urtea mugarria da Erret-turismoaren bilakaeran, Isabel II. espainiar erreginak Donostia hautatu baitzuen medikuen manuz itsas bainuak hartzeko lekutzat. Erret etxearen bisita hauek helmuga-turistikoari emango dioten balio erantsiak, XIX. mendeko turismo espainiarraren hiriburu eta erreferentzia egingo dute, Donostia ez ezik, baita euskal kostaldeko beste hainbat herri ere, Deba eta Zarautz, kasu.iv

“Ospe handiko bisitarien erakarmenak bilakatu zituen euskal lurraldeak XIX. mendeko produktu-turistiko”

Marx eta Engelsek Manifestu Komunista argitaratuko zuten urte berean, 1848an, Luis Felipe kargutik kendu eta Frantziako II. Errepublika aldarrikatu zen, Luis Napoleon Bonaparte presidente zela. Ordurako Miarritzek aristokrazia eta elite ekonomikoei zuzendu turismo-zerbitzu sare garrantzitsu eta dinamikoa zuen. Victor Hugo edo Holandako Hortensia erreginak bisitatua zuten, besteak beste, Lapurdiko kostaldea; baina egiazko ospea, Napoleon III. eta Eugenia de Montijoren ezkontzaren ondotik helduko da. Gazte-gaztetandik Miarritzen ematen zuen oporraldia kondesak eta 1855an udako palazioa eraikitzeko agindu zuen. Aurrerantzean bikote inperialak urtero bisitatuko zuen Villa Eugénie, eta aldi berean, handiki gehiagoren arreta erakarri.v

Industrializazioaren ondoriozko espezializazio-prozesuek Ipar Euskal Herriko turismo-sektorearen hazkunde nabarmena ekarri zuten, baina baita jarduera tradizionalen atzerakada eta desegituraketa-ondorio handiak ere. Hegoaldean berdinak izan ziren dinamikak, eta berdinak ere mugaren alde bietako gizarte-antolamenduan izan zituen ondorioak. Erret-turismoaren garapenak oraindik eta sakonago egin zituen gizarte-ezberdintasunak, agerikoago eginez industrializazioarekin forma hartzen hasia zen klase gizartea.vi

Sous la plage, la Belle Époque

Gerrak oro har, eta Karlistaldiak zehatzean, turismoaren bilakaera baldintzatu duten gertakariak dira.vii Bigarren Karlistaldia amaitu eta 1870ko hamarkadaren azkenetan, ordea, turismoaren jarduna suspertu egingo da atzera. Bigarren industria-iraultza deiturikoaren garaia da. Energia-iturri berrien erabilerak –elektrizitatea eta petrolioa- industrializazioa bizkortu zuen. Elektrizitatea ekoitzi eta banatu ahal izateko, elektrizitate-industria sortu zen, baita garraiobide –automobilak eta hegazkinak- eta komunikabide berriak ere –irratia eta telefonoa-. Berrikuntza hauek egundoko eraldaketa eragin zuten talde nahiz norbanakoen egunerokoan.

Garraioen sektorearen garapenak bidaiak erraztu eta, merkataritza ez ezik, turismoa bera ere sustatu zuen. Aldaketa nabarmenena tren-bidaiek ekarri zuten. 1854an iritsi zen trenbidea Baionara. Madril-Donostia elkartu zituen Iparraldeko Trenbideaviii, berriz, 1864an estreinatu zen, eta 1878ko martxoaren 24tik aurrera Bilbo eta portua sare berean konektatuak geratu ziren.

Hirietarako joera areagotu egin zen. Industria eta lantegiak hiri-inguruneetan egokitu ziren, baita sektore berrien jarduna ere. Migrazioek sakon eragin zuten hiritartze-prozesuan, baita hirigintza-prozesuetan ere. Garai honetakoak dira hirietako zabaltze gehienak, hiri-burgesiak agertzen zuen dinamismoaren adibide. Hirigintzaren paradigma berriak hiri-espazioa funtzionaltasunaren arabera banatzen zuen, eta Miarritze edo Donostia, besteak beste, eremu espezializatuetan antolatu ziren, beren erdigune burges eta turistiko propioarekin. Hiri-espazioaren berrantolaketa honek, era berean, erdialdea eta aldirien arteko ezberdintasunak areagotu zituen, klaseen sozialen araberako hiri-geografia berri bat nabarmenduz.

“Hiri-espazioaren berrantolaketa honek, era berean, erdialdea eta aldirien arteko ezberdintasunak areagotu zituen”

Ekimen publikoak eta pribatuak batera aritu ziren zeregin hauetan, baita turismo-sustapenean ere. Industria-turistikoak berebiziko hazkundea izan zuen: turismo-eskaintzak gora egin zuen eta turismo-establezimendu berri eta ugari sortu ziren, artean hotelak ez gutxi. Donostiako Maria Cristina hotela, esaterako, “Sociedad Anónima Fomento de San Sebastián” edo egungo Donostiako Sustapena SA udal-elkarte publikoaren ekimenez ireki zen, 1912an. Turismo-denboraldia luzatzeko, bestalde, denbora-pasa berriak behar ziren, eta XIX. mendearen amaieran, honela, jokoa bihurtu zen abantaila konpetitiboaren gakoa. 1880an Miarritzeko Villa Eugénie erosi zuen Banque Parisienne-k, eta kasino bilakatu. Donostiako Kasinoa, berriz, 1887an inauguratu zen.

Turismoaren gorakadak zerbitzu eskaera berrien hazkundea ekarri zuen. Lanbide berriak sortu ziren, zaintza-zerbitzuei lotutakoak asko, hondartzetako sorosleak kasu. Ohikoak bezain ikusezinak ziren lanbideak ere uda sasoiko ohitura berrien beharretara egokitu ziren. Garbitzaileak hotel eta udatiarren etxeetako arropa zikinez arduratzen ziren, eta lanaren gogorragatik hoteletatik kanpoko langileen zerbitzua izan ohi zen. Neskameak, berriz, etxeko lan guztiez arduratzen ziren, halako edo besteko lan bereziez izan ezik. Barnealdeko nekazaritza eremu ez industrializatuetatik etorritako emakumeak ziren gehienak, eta ohikoan udatiar familia aberatsekin batera bidaiatzen zuten. Aitzitik, bertakoen artean ere aski hedatua zegoen lanbidea zen. XIX. mendea amaitzear, adibidez, Bilboko emakumeen heren bat neskametzan ari zen. Haurtzainak, umezainak edo inudeak ere nabarmendu zituen turismoak. Udatiarren haurrak zaintzeaz arduratzen ziren, eta neskameen antzera, gehiengoa barnealdetik eta udatiarrekin batera etorriko zen, zenbaitetan familia hotel edo ostaturen batean bazegoen ere.

“Homo-turisticus” eta masa-turismoa

1930ko hamarkadan Nazioarteko turismoaren bilakaeran mugarria izango den gertakaria jazoko da. Lehen Mundu Gerra amaitu eta ekonomiaren hazkunde betean, Lanaren Nazioarteko Erakundeak langileen oporraldi ordainduaren aldeko lehen bilkura ospatu zuen, 1936an.

Argi denez, oso bestelako egoera baten atarian aurkitzen zen Hego Euskal Herria. Donostiako UGT sindikatuko Gómez kamaradak 1936ko uztailaren 20ean aldarrikatu bezala: “los veraneantes de ayer se han convertido hoy en francotiradores” (Salegi, 2005:103). Ostatuek bestelako apopiloak jaso zituzten eta hotelek, bezeria ez ezik, erabilera ere mudatu egin zuten.ix Bien bitartean, Lapurdiko kostaldean suak Irun nola errausten zuen ikusteko bidaia-gidatuak antolatuko ziren.

Oraingoan ez zen erregina-erregerik, baina Isabel II.-k (1845) eta Maria Cristinak (1887) aurretik egin bezala, Donostia hautatu zuen uda igarotzeko Franco diktadoreak ere. Gorte faxistak, Carrero Blanco malapartatua artean, erreserba gordea zuen gurean. Belle Époque garaiak urrun ziren, nahiz eta orduan bezala turismo hartzaile ziren euskal herriek orduan bezala bi espaloi zituzten: aberats eta turistentzat bata, txiro eta bertakoentzat bestea.

“Gizarte post-industrialak oporrak oinarrizko premia bihurtu zituen”

Bigarren Mundu Gerra amaitua gizarte mendebaldarra zorabio betean da. Kontsumo-gizartea gailendu eta masa-kontsumoaren abantzu neurrigabearekin batera agertuko da masa-turismoa. Denboraren eta espazioaren erabateko konkistak batetik, eta gaitasun ekonomikoaren eta kontsumo ahalmenaren hazkundeak bestetik, inoiz ez bezala aupatuko dute turismoa. Gizarte post-industrialak oporrak oinarrizko premia bihurtu zituen. “Homo turisticus”-aren garaiak dira, eta jarraian etorriko dira turismoaren “zorioneko hogeita hamar urteak” (1950-1980), “El milagro español” deiturikoa, baina baita gogoeta kritikoak, herri-mobilizazioak, edo Iparretarrak (IK) erakundearen sorrera ere.

“Ipar Euskal Herria bere osoan espekulazio finantzarioaren eremu bilakatu da, higiezinen sustapenerako eremu. Ipar Euskal Herria asteburuetarako alokairuzko lorategi gisa sustatu da, hirugarren adinarentzat, erretiratuentzat, eta abar. Euskal Herriaren egiazko okupazio bat da, antolatua, zeinaren ondorioek (bigarren etxebizitzak, etab.) euskal herritarrak apur bat atzerritarrago bilakatzen dituen beren lurraldean, bankuen, promotoreen, komertziante-ostaler esplotatzaileen eta apaingarrizko folklore saltzaileen mesedetan” (IK. Ildo 2zbk.)

Hartan-horretan, turismoak adreilua salbatu zuen…

Gaur, hemen, turismoaren fenomenoaz pentsatzeko modako helmuga-turistikoen egunerokoa erreparatzea baino zer argigarriagorik ez dago. Venezian, Bartzelonan edo Lisboan, baina baita Donostian, Baionan, Bilbon edo Iruñean ere. Maila eta intentsitate ezberdinetan bada ere, Europa Hegoaldeko hirien eredua sakon aldatzen ari diren prozesuak berdinak dira: hiri-ingurunearen nahiz ingurune naturalen hutsaltzea; gentrifikazio-prozesuak4; kale eta plazen, hots, espazio publikoaren masifikazioa; higiezinen espekulazioa; behin-behineko gaien eta oro har egunerokoaren garestitzea; prekarietatearen hedatzea; akulturazio-prozesuak5; kutsadura eta hondakinen sortze altua; garraio publikoko sarearen saturazioa; auzo-komunitateetako ehundura sozialaren deuseztatzea…

“2007ko krisi osteko berregituraketa sistemikoan “turismoak adreilua salbatu du”, diote”

Aldaketa hauek ez dira ausaz sortutako errealitateak. Gauzak ez dira jazo, besterik gabe. Aitzitik, ekonomia zehatz baten ondorio dira, eta zehatzago, espazioaren ekoizpen kapitalista jakin baten emaitzax; Ivan Miró ekintzaile eta ikerlariak akumulazio turistiko-inmobiliarioa deitzen duen erregimen berrian orokorturiko baldintza espaziala dira, hain zuzen ere.

Turismoak espazio-mendekotasun agerikoa du. Arestian esan bezala, abantaila konparatiboak funtsezkoak izan dira helmuga-turistikoen sorreran. Espazioa, izan ere, turismoaren garapenaren oinarria edo euskarria, eta aldi berean, produktu-turistikoa egiteko baliabidea da.

Espazioari lotzen zaio ezinbestean, egun inoiz baino estuago akaso. Turistizazio-prozesuak Europa luze-zabalean antzeman daitezke, baina inon ez hegoaldeko hiri eta erregioetan bezain nabarmen. Komunean dute krisiaren gogorra eta kolpearen neurria, eta Caterina Borelli aktibista eta antropologo veneziarrak berriki adierazi bezala, honako ezaugarria estu lotua dago erregio hauetan turismoak izan duen hedapen neurrigabearekin. Turismoa, izan ere,  “krisiari erantzuteko modu errazena delako”. 2007ko krisi osteko berregituraketa sistemikoan “turismoak adreilua salbatu du”, diote. 2008an, munduko ekonomia atzeraldi betean aurkitzen zela, turisten joan etorriek % 2 egin zuten gora, nazioarteko turismoaren mugarri berri bat ezarriz. Turismoaren Mundu Erakundearen (TME-UNWTO) arabera, urte hartan 924 milioi bidaiari izan ziren munduan zehar, eta aurre-ikuspenak bete ezkero, joera bera mantenduko da 2018an ere, % 4 eta % 5 arteko hazkunde-tasarekin. Aterabide erraza eta azkarra inondik ere, baina batez ere, ispilatze maltzurra, prekarietatea betikotzeko bidea. Zer pentsatzekorik ez dugu falta.


Hiztegitxoa

  • Turistizazio edo turistifikazio: erabilera turistikorik ez duten espazio edo objektuak turismo-gai bilakatzen dituen prozesua eta honek eragiten dituen aldaketa multzoa. Egun, mundua bere osotasunean eszenatoki-turistiko bat da, eta salbuespen gutxi batzuk baizik ez dira izango turistak erakartzeko ahaleginean ari ez direnak.
  • Industria-turistikoa: deslokalizazio-prozesu ugarik eta ezberdinek eratutako sistema. Bere adarkadurak gizarte-industrialaren eremu guzietara hedatzen dira. Bisitariak helmuga turistikoan erabiliko dituen zerbitzu eta gai guzien produkzioak osatzen dute; hala nola, turistak lekualdatzeko beharrezko garraio-garraiobideek edo baita eraikuntzaren sektoreak eta higiezinen espekulazioak ere.
  • Produktu-turistiko: esperientzia-turistikoak eta ondasun eta zerbitzu publiko nahiz pribatuen multzoak osatzen dute. Esperientzia-turistikoa, berriz, ohiko bizitokitik kanpo egiten duen bidaia eta egonaldian turistak hautemango eta antzemango duen errealitate integralari esaten diogu.
  • Gentrifikazio: gentry (“klase aberatsa” edo hirietako aberatsak) hitzetik eratorritako ingelesezko mailegua, maiz sinonimo gisa erabili dira burgestea, eliteko bihurtzea edo garestitzea, besteak beste. Denboran zehar gertatzen den prozesua da, bereziki eraikin degradatuak dituzten auzoetan lurzoruaren prezioaren gorakadaren ondoriozko espekulazioak sorrarazitakoa. Hitzak, finean, ordezkatze-prozesu bati egiten dio erreferentzia: gutxiago irabazten dutenek, langile, langabe, ikasle eta erretiratuek, betiko auzoa utzi behar izaten dute, gehiago ordain dezaketen klase sozialek begiz jo dutelako.
  • Akulturazio: bi kultura-sistema edo gehiago beregain kontaktuan jartzean gertatzen den aldaketa kulturala. Gizarte-harremanen prozesu konplexuen ondorio izan ohi da. Ahulenak, zenbaitetan, kultura-autonomia gordetzen du, baina, gehienetan, ahaltsuenak asimilatzen du ahulena (Antropologia hiztegia, 2014. UPV/EHU)

Oharrak

1 Printzipioz erabilera turistikorik ez duten espazio edo objektuak turismo-gai bilakatzen dituen prozesuari esaten diogu “turistizazio” edo “turistifikazio”, eta jarduera turistikoaren gehikuntzak eragiten dituen aldaketak adierazten ditu. Gaur egun mundu-mailako turistizazioaz hitz egiten da. Mundua bere osotasunean eszenatoki-turistiko bat da, eta salbuespen gutxi batzuk baizik ez dira izango turistak erakartzeko ahaleginean ari ez direnak. Norgehiagoka etengabe eta aseezin honek mundua luze-zabalean hartu du. Hiri guztiek helmuga-turistiko izan nahi dute, herri txikienak ere ments du Guggenheim propioa. Ivan Murray (2018) geografoaren hitzetan: “turistizazioa hiriaren heriotza da”.

2 Industria-turistikoa, deslokalizazio-prozesu ugarik eta ezberdinek eratutako sistema bat da, eta sistema honen adarkadurak gizarte-industrialaren eremu guzietara hedatzen dira. Bisitariak helmuga turistikoan erabiliko dituen zerbitzu eta gai guzien produkzioak osatzen dute industria; turistak lekualdatzeko beharrezko garraio-garraiobideek adibidez, baina baita eraikuntzaren sektoreak eta higiezinen espekulazioak ere.

3 Produktu-turistiko kontzeptua, esperientzia-turistikoa eta ondasun eta zerbitzu publiko nahiz pribatuen multzoa adierazteko erabiltzen da. Esperientzia-turistikoa, berriz, turistak ohiko bizitokitik kanpo egiten duen bidaia eta egonaldian hautemango eta antzemango duen errealitate integralari esaten diogu.

4 Gentry (“klase aberatsa” edo hirietako aberatsak) hitzetik eratorritako ingelesezko mailegua da, eta maiz sinonimo gisa erabili dira burgestea, eliteko bihurtzea edo garestitzea, besteak beste. Denboran zehar gertatzen den prozesua da, bereziki eraikin degradatuak dituzten auzoetan lurzoruaren prezioaren gorakadaren ondoriozko espekulazioak sorrarazitakoa. Finean, hitzak ordezkatze-prozesu bati egiten dio erreferentzia: gutxiago irabazten dutenek, langile, langabe, ikasle eta erretiratuek, betiko auzoa utzi behar izaten dute, gehiago ordain dezaketen klase sozialek begiz jo dutelako.

5 Bi kultura-sistema edo gehiago beregain kontaktuan jartzean gertatzen den aldaketa kulturala. Gizarte-harremanen prozesu konplexuen ondorio izan ohi da. Ahulenak, zenbaitetan, kultura-autonomia gordetzen du, baina, gehienetan, ahaltsuenak asimilatzen du ahulena (Antropologia hiztegia, 2014. UPV/EHU)

Cinc lluites contra el turisme extractiu al sud d’Europa

Text: Albert Forns / Foto: Xavier Pi (Critic)

El turisme és un negoci multimilionari d’abast planetari, que cada any desplaça més de 1.200 milions de persones. Com a fenomen global de conseqüències locals, les ciutats del sud d’Europa són especialment fràgils enfront del turisme i de la gentrificació, tant pels seus atractius innegables –platges, cultura i preus baixos– com pel baix nivell de renda dels seus habitants, que no poden competir amb la capacitat adquisitiva dels seus veïns nòrdics.

Per trobar estratègies comunes contra aquesta tempesta perfecta, que amb l’expansió del lloguer turístic ja amenaça drets fonamentals com el de l’habitatge, a la primavera passada va fundar-se a Barcelona la Xarxa SET de ciutats del sud d’Europa enfront de la turistificació, que aplega els col·lectius de resistència de Venècia, València, Sevilla, Pamplona, Palma, Lisboa, Màlaga, Malta, Madrid, Girona, les Canàries, Donostia, el Camp de Tarragona i Barcelona. CRÍTIC ha parlat amb cinc activistes d’aquestes plataformes perquè radiografiïn les lluites turístiques a la seva ciutat, amb la intenció de diagnosticar els problemes i intentar trobar-hi solucions comunes. Tots coincideixen que això no és una lluita contra el turisme i els turistes, sinó contra el model extractiu i la manera com s’ha gestionat fins ara.

Una protesta per la ‘Parte Vieja’ de Donostia contra les conseqüències del turisme al barri / BIZILAGUNEKIN

1. Donostia: la turismofòbia no és delicte (de moment)

Donostia rep anualment 1.100.000 visitants, que, comparats amb els 12 milions de Barcelona, poden semblar poca cosa, reconeix Markel Ormazabal, de la plataforma Bizilagunekin, “però la ciutat té 190.000 habitants, una població semblant a la del districte de Sants, i a la ‘Parte Vieja’, on hi ha tota la pressió turística, hi vivim només 6.000 veïns”. A banda dels estiuejants, la capital de Guipúscoa rep principalment un turisme de compres, en forma de milers de francesos que s’hi escapen cada cap de setmana, i tot el teixit comercial s’hi ha abocat: “Perquè et facis una idea del volum de vendes, el 2014 va obrir aquí el Zara més gran d’Espanya, i ràpidament va convertir-se en el que venia més de tot el món”, explica l’activista.

En aquests moments, la ciutat està duplicant la capacitat hotelera, per passar dels 1.100 llits actuals a 2.300 i, al centre, la reconversió d’habitatges en apartaments turístics no s’atura: l’associació de veïns calcula que la ‘Parte Vieja’ perd 500 residents cada any. A Donostia xifren els d’Airbnb en 2.000, mentre que Bilbao, que és el doble de gran, només en té la meitat. “I, mentrestant, les rehabilitacions d’habitatges de luxe continuen batent rècords”, diu l’activista de Bizilagunekin; “l’altre dia van vendre’s uns pisos davant La Concha a 22.000 euros el metre quadrat, el nou rècord de l’Estat”.

A Donostia xifren els pisos d’Airbnb en 2.000, mentre que Bilbao, que és el doble de gran, només en té la meitat

Amb tanta pressió urbanística, la ciutat pateix una turistificació de manual, però té la sort que li falten dues cartes clau per tenir el repòquer turístic sencer: creuers i vols de baix cost. “L’aeroport d’Hondarribia és massa petit”, explica Markel Ormazabal, “però ja estan estudiant com ampliar-lo, i ja fa un parell d’anys que s’estan fent proves per amarrar transatlàntics al port. La costa del Cantàbric és complicada per a vaixells tan grans, però a Hendaia i a Bilbao ja hi atraquen”. Mentre no resolen aquests petits obstacles, les autoritats ho aposten tot al tren d’alta velocitat, i confien que la ‘Y basca’, que connectarà Madrid amb Bilbao i Donostia i fins a França, els portarà encara més clientela. “De fet, el Govern ja compta que algunes infraestructures turístiques, com el Centre Internacional de Cultura Contemporània Tabakalera, només seran rendibles una vegada hi hagi connexió amb l’AVE”, diu aquest veí.

La ciutadania de Donostia va començar a prendre consciència del problema arran de la saturació de l’estiu passat, i des de llavors han fet mobilitzacions sonades, com les protestes contra la cimera anual de l’Organització Mundial del Turisme (OMT) que va celebrar-se a la ciutat al maig passat i on 58 col·lectius van unir-se en concentracions i marxes de rebuig que van acabar amb càrregues policials. Precisament sembla que és al País Basc on la justícia espanyola lidera l’experimentació legislativa contra les protestes antiturístiques. Ormazabal explica que, l’1 de maig de 2017, l’organització juvenil Ernai va denunciar la precarietat davant d’un hotel de la ‘Parte Vieja’, i a les identificacions de l’Ertzaintza s’hi va sumar un informe de la Policia Nacional espanyola que ha ampliat la causa fins a 18 joves imputats. “Creiem que s’està intentant donar cos jurídic al delicte de ‘turismofòbia’, explica el representant de Bizilagunekin, i cita un article d”OK Diario’, on s’avançava que La Moncloa vol vincular les lluites antiturístiques a la ‘kale borroka’, enllaçant-les amb les protestes d’Arran a Catalunya. “Pensem que el judici als joves d’Ernai, que començarà ara, pot ser un experiment per veure si ho aconsegueixen”. Markel Ormazabal també recorda que, quan es va fer una roda de premsa per denunciar les noves imputacions, va tornar-s’hi a presentar la policia i l’acte va acabar amb més identificacions.

Pintades contra l’augment del preu del lloguer a Lisboa / MORAR EM LISBOA

2. Lisboa, el paradís de les Golden Visa

La capital portuguesa s’ha incorporat tard a la cursa turística europea, però actualment viu una sacsejada de dimensions monumentals. “Per mi és el segon terratrèmol de Lisboa”, explica Leonor Duarte, del col·lectiu Morar em Lisboa. L’Exposició Universal del 1998 va inaugurar el ‘boom’ turístic contemporani, i la intervenció de la ‘troica’ del 2012, que va liberalitzar molts sectors de l’economia, ha precipitat el sisme actual.

La ciutat va entrar al segle XXI amb el nucli antic ple d’edificis en risc d’enfonsar-se i una població molt envellida. A partir del 2008, s’impulsa un pla per rehabilitar els prop de 5.000 blocs ruïnosos, amb l’esperança d’atreure població jove en una capital que havia perdut 300.000 habitants des del 1970. “I, per pagar les rehabilitacions, l’Administració va impulsar dos programes per captar capital estranger”, recorda Duarte. El primer volia cridar el talent creatiu internacional i els jubilats europeus, amb importants exempcions fiscals, i l’altre és el programa Golden Visa (‘visats daurats’), que atorga permisos permanents de residència a extracomunitaris a canvi d’inversions immobiliàries de 500.000 €. De moment ja són més de 6.000 els estrangers rics –en un 80% xinesos– que els darrers anys han comprat propietats a Portugal per obtenir visats per viure a la UE (i, per tant, treballar-hi, estudiar-hi i viatjar-hi sense restriccions).

Més de 6.000 estrangers rics han comprat propietats a Portugal per obtenir visats per viure a la UE

Actualment, les Golden Visa són al punt de mira, perquè eurodiputades com Ana Gomes han denunciat que les inversions sovint amaguen blanqueig de capitals i pràctiques corruptes. “A més, és una pràctica totalment anti-UE, això que el passaport comunitari tingui una etiqueta amb el preu”, assegurava l’europarlamentària socialista. A més, molts d’aquests nou-rics xinesos sembla que no volen viure a Portugal: la compra seria la manera més còmoda d’aconseguir un passaport per poder viure a França o a Anglaterra, on l’obtenció de permisos és molt més complicada. I, com que no resideixen a Lisboa, aquests apartaments ‘daurats’ acaben engrossint les plataformes turístiques.

Els veïns coincideixen que amb les rehabilitacions la ciutat fa molt més goig que el 2013, quan les polítiques d’austeritat van estar a punt d’aturar del tot l’activitat econòmica, i potser és aquest record tan viu del col·lapse el que fa que els portuguesos no vegin res de negatiu en la massificació d’ara. “En general, la gent sempre parla bé dels turistes, encara que no puguis pujar al metro o al tramvia perquè les línies 28 i 15 estan impossibles”, diu Duarte, que també explica que ha hagut d’alterar les seves rutes a peu per evitar els “murs de turistes” a la Praça do Comércio i a Cais do Sodré.

Una protesta creativa amb ‘trolleys’ per Madrid contra els efectes del turisme / LAVAPIÉS ¿DÓNDE VAS?

3. Madrid, la capital de l’especulació

Madrid ha tingut turisme des de sempre; però, segons Carlos Delacalle, de la xarxa Lavapiés ¿dónde vas?, la ciutat aparador d’ara és producte de les campanyes successives –i els fracassos corresponents– per esdevenir ciutat olímpica, amb inversions estratosfèriques que van multiplicar les places hoteleres i van forçar la reconversió d’una pila d’edificis del centre. De fet, segons l’activista, la gran productora de beneficis a la Comunitat de Madrid ha estat la intermediació immobiliària, és a dir, les transmissions i els processos especulatius, sovint amb la participació de fons voltor: “A Madrid situaven els hotels com la millor forma d’inversió, amb terminis d’amortització de 7 o 8 anys i rendiments d’entre el 8% i el 12%. I així és com es marquen els objectius i les polítiques públiques”. A Lavapiés, el barri de l’activista, els programes públics per a rehabilitacions no van anar cap als blocs de veïns que més ho necessitaven, sinó per abrillantar encara més la “Milla de Oro” cultural, amb l’ampliació del Museu Reina Sofia, la construcció del Teatre Nacional Valle-Inclán i la instal·lació de la UNED. I, amb un barri tan polit, els usos turístics s’hi han propagat sense fi.

Hi ha uns 13.000 pisos turístics a la capital espanyola, que, amb la moratòria aconseguida gràcies a les pressions de les entitats veïnals, haurien passat a ser il·legals

“Ara com ara, Lavapiés viu una situació dual”, explica Delacalle; “d’una banda, es promou que hi vingui gent ‘chic’, professionals liberals o estrangers rics que busquen un barri ‘guai’, i, de l’altra, s’expulsa i s’invisibilitza el veïnat de sempre, d’un nivell socioeconòmic baix”. En l’actualitat, Lavapiés està incrementant els propietaris extracomunitaris, però ja no són els estrangers pobres que hi vivien, sinó gentrificadors europeus, nord-americans i de l’elit llatinoamericana, i aquesta nova aristocràcia poques vegades fa vida de barri; senzillament, compren propietats per quan visiten la metròpolis, i la resta de l’any les rendibilitzen a Airbnb. Es calcula que hi ha uns 13.000 pisos turístics a la capital espanyola, que amb la moratòria aconseguida gràcies a les pressions de les entitats veïnals haurien passat a ser il·legals: la legislació estableix que, perquè sigui legal, qualsevol habitatge d’ús turístic –hotel, apartament, hostal, alberg– ha de tenir un accés independent des del carrer, cosa que ‘de facto’ deixa fora de la llei la majoria d’apartaments per Internet. “Però l’Ajuntament ha estat un any i mig pensant-s’ho, i durant la gestació d’aquesta moratòria Lavapiés ha passat de 200 a 3.000 habitatges d’ús turístic fraudulents”, es queixa l’activista.

Per conscienciar els madrilenys del que amaga la turistificació, els activistes de Lavapiés ¿dónde vas? han organitzat diverses protestes sonades. Al juny del 2017 van empaperar la zona amb cartells dient que buscaven una tal Raquel, una noia que llogava el seu pis a Airbnb. “Mirades amb ulls innocents, aquestes plataformes fan veure que són veïns com tu, els que lloguen habitacions per arribar a final de mes”, explica Delacalle. La ‘performance’ va servir per desemmascarar que la tal Raquel llogava més de 100 pisos a la ciutat, i que en realitat era el rostre sota el qual treballava l’empresa Friendly Rentals Madrid, propietat del primer grup hoteler mundial Wyndham Worldwide. També van crear un decàleg dels drets del turista, entre els quals s’hi inclou el dret a tenir un Starbucks cada quatre illes de cases, i van promocionar aquests manaments amb la primera manifestació de turistes de la història. Per un dia, els veïns van disfressar-se del seu malson diari, i van dedicar-se a perseguir els turistes de veritat arrossegant maletes ‘trolley’.

Una explicació en anglès perquè els turistes coneguin les conseqüències de la turistificació / CIUTAT PER A QUI L’HABITA

4. Palma: no es pot matar tot el que és gras

Mallorca té una llarga història de construccions hoteleres polèmiques i vulneracions de la Llei de costes, però la gota que ha fet vessar el vas és la moda dels apartaments turístics il·legals. A tota l’illa n’hi ha més de 15.000, i, segons els col·lectius crítics, el 90% dels 3.000 pisos de Palma són il·legals. “La gent fa el que vol, construeix en sòl rústic, hi aixeca cases il·legals i amb piscina… Veuen que els surt rendible construir-les i llogar-les: encara que la justícia els faci demolir-les al cap de 10 o 15 anys, els surten els números”, explica Carolina Martínez, portaveu del col·lectiu Ciutat per a qui l’habita. Segons la llei, les sancions podrien ser de 40.000 euros, però no hi ha control ni prou inspeccions i multes.

Com a la resta de ciutats d’aquest article, el rendiment econòmic extrem dels pisos turístics dispara els lloguers i expulsa els veïns dels barris. “A Palma ja tenim més desnonaments per lloguers que hipotecaris, i això sense comptar-hi els desnonaments silenciosos”, diu la portaveu. En molts casos, les pujades anuals són del 100% o directament et neguen la possibilitat de renovar el contracte, ja que hi ha centenars d’alemanys, anglesos o noruecs a punt per comprar propietats sense despentinar-se: “Hi vénen atrets per titulars com “Palma: the best place to live in the world” segons el ‘Sunday Times’, i invertir-hi els surt molt a compte, sobretot ara que l’interès bancari està baixíssim”, explica la portaveu. I, davant compradors amb una renda tres vegades la seva, els mallorquins tenen mala peça al teler.

“Han atracat creuers que en 3 dies contaminen més que un poble mallorquí tot l’any”, diu Carolina Martínez

A més, a Mallorca el problema es cronifica pel simple fet de ser una illa. “Aquí no tenim suburbis ni perifèria on anar si t’expulsen del centre, perquè tota l’illa pateix la turistificació”, explica Carolina Martínez. I això té un cost social elevadíssim, no només per als veïns desnonats, sinó per a tota la societat: “A Eivissa, per exemple, els metges ja no volen anar a treballar-hi, perquè no es poden permetre pagar-hi un habitatge. I els professors també: n’hi ha que demanaven poder dormir acampats en tendes perquè, amb els seus salaris, l’habitatge a l’illa és impossible. I a Formentera les mateixes ofertes de feina ja t’ofereixen dormir en habitacions compartides”. Segons Ciutat per a qui l’habita, amb aquest problema habitacional tan gran, aviat no hi haurà gent per garantir els serveis públics.

A més, la insularitat també provoca que l’impacte d’aquest turisme sigui desorbitat mediambientalment parlant. “Com que a l’estiu la població es duplica, aquí totes les infraestructures han d’estar fetes amb aquesta previsió: carreteres i accessos a les platges, electricitat, que ens en cal el doble –i, per generar-ne, hem de cremar carbó, encara avui dia!–, i també es necessiten dessaladores per a l’aigua, que han d’estar contínuament en funcionament, fins i tot els mesos d’hivern, perquè, si no, s’espatllen. Tot plegat significa un cost desmesurat per a la població resident pel gaudi de la població flotant”, explica Martínez. I aquí cal afegir-hi l’impacte dels creuers, que al pic de l’estiu poden ser 8 o 9 diaris. “I no és només que saturin determinats barris, sinó la contaminació: al port han atracat creuers que en 3 dies contaminen més que un poble mallorquí tot l’any”, hi afegeix.

Turistes creuant el pont de Rialto a Venècia / STEFAN JURCÁ

5. Venècia: decréixer o morir

I, a l’últim, Venècia. Vista des de les seves competidores, Venècia és el malson turístic definitiu, el primer parc temàtic urbà, la distopia a on ningú voldria arribar. Des del 1980, la ciutat que va inventar el monocultiu turístic ha perdut la meitat dels habitants, i els 54.078 resistents actuals decreixen a un ritme de 1.000 menys cada any. Malgrat tot, Venècia és un formiguer diari a causa dels 30 milions de turistes que passegen pels canals, arribats per terra (trens i autocars), per mar (500 creuers anuals) i per aire (amb centenars de vols diaris als aeroports de Treviso i Marco Polo, el quart amb més trànsit d’Itàlia). Tot i això, el problema veritable que ofega la ciutat són els ‘day-trippers’, els excursionistes d’un sol dia. Es calcula que 3 de cada 5 turistes no dormen a Venècia, i, per tant, la saturen sense fer-hi gaire despesa. “Tots fan el mateix, es retraten a San Marco i a Rialto, es mengen un entrepà i compren dos o tres ‘souvenirs’ barats”, explica Caterina Borelli, membre de l’OPA, l’Officina di Pensiero ed Azione. Molts d’aquests xirucaires també dormen a Mestre, on l’últim any s’han construït 3 ‘hostels’ gegantins, amb llits a 9 € la nit i amb capacitat per a 8.000 ‘motxillers’. “Els desembarquen en grans barcasses i els passegen per la ciutat en grups de 70 o 100 persones, de manera que creen embussos impossibles en una ciutat que és laberíntica i plena de carreronets, com el vostre barri Gòtic”, explica Borelli.

Per intentar controlar els fluxos massius que suposen excursionistes i pernoctants, Venècia ha estrenat aquest any els polèmics torns, que haurien de restringir l’entrada els dies d’allaus ‘xancletaires’, però els col·lectius crítics troben que són un fracàs anunciat. “Els torns no tanquen la ciutat; només barren el pas de determinades rutes quan hi ha saturació. Però el turista que ja és aquí no tornarà cap a casa, de manera que es desvia per altres carrerons. Els torns no són cap solució; només són propaganda, i el que han aconseguit és que les zones que fins ara se salvaven de la saturació comencin a estar envaïdes”.

Els 54.078 resistents actuals de Venècia decreixen a un ritme de 1.000 menys cada any

El monocultiu turístic ha alterat tant la vida dels venecians que el comerç de proximitat ja ha passat a millor vida i la majoria de botigues s’ha encarat a vendre cristalls de Murano ‘made in China’ o talls de pizza per emportar-se. “Hi ha coses com la roba per a nens petits, per exemple, que ja no pots trobar-les a Venècia, i has d’anar a Mestre o comprar-les per Internet”, explica Caterina Borelli. Els venecians tenen perfectament localitzats els bars per a turistes, on les estafes són habituals, com el local que va fer la volta al món per cobrar 1.000 euros a uns japonesos per servir-los quatre bistecs, i en privat reconeixen que hi ha un circuit de dobles preus, amb tarifes especials per al veïnat.

Aquesta veneciana nega que s’hagi superat el punt de no retorn, i bromeja sobre una possible solució del problema: “Amb els amics diem que estaríem disposats a sacrificar la zona de San Marco si poguéssim salvar la resta”. Parlant seriosament, des de l’OPA tenen algunes idees interessants per revertir la massificació. La primera és el decreixement, amb polítiques a llarg termini: “Es podria començar deixant de donar noves llicències a botigues turístiques, apartaments i hotels, i, a mesura que els vagin caducant les llicències actuals, anar-les retirant, de mica en mica”. No creuen en quotes tancades de turistes que elititzarien la ciutat, però reclamen un control més estricte de les infraestructures, perquè ampliar ports i aeroports només obre l’aixeta al turisme massiu. A l’últim, Borelli defensa que cal promoure la residencialitat, és a dir, fer polítiques de promoció de l’habitatge per atreure nous venecians. Ella aposta per retenir el talent dels milers de joves que estudien a la Universitat de Ca’ Foscari, al Gran Canal, i crear nous llocs de treball que no depenguin del turisme: “De fàbriques, no en podem construir, a Venècia, però al segle XXI seria possible activar una economia a distància, que treballés de manera digital”.

https://www.elcritic.cat/reportatges/cinc-lluites-contra-el-turisme-extractiu-al-sud-deuropa-10630